—¿puc passar?
Em miro el cataplasma del meu germà, que, com sempre, pregunta si pot entrar quan ja ho ha fet.
—Ja ets dins, marduix.
En Marc s’ha quedat al costat de la porta, com un estaquirot.
—¿Penses dir-me què vols o et penses estar palplantat sense parlar?
El meu germà m’observa amb intensitat, com si fos un entomòleg que estudiés un insecte estrany.
—És que em sembla que he vingut en un mal moment —diu per fi.
—¿Un mal moment? ¿Un mal moment per què?
—Per parlar —diu.
Fa una veu tan compungida que penso que li deu passar alguna cosa. ¿Que potser es pensa que no té sex-appeal? Això ja li va passar fa temps, i van muntar el club dels aclaparats, una colla de nens de la seva classe que no lligaven a cap festa...
—De la festa de carnestoltes —continua.
¿Veus?, em dic jo. Segur que li agrada alguna noia de la classe i ella no li fa cas. D’altra banda, l’entenc. Els de l’institut també estem organitzant una superfesta per celebrar carnestoltes, i jo i altres de la meva colla estem ficats en l’organització.
Em disposo a fer de germana gran comprensiva. Ja ho tinc jo, això... de vegades.
